LA BIODIVERSITAT

Cassany, T. (2005) Ciències de la Terra i Medi Ambient

Biodiversitat
Quantes espècies hi ha la la Terra? A hores d'ara s'han catalogat més d'1,4 milions d'espècies, però es pensa que el nombre d'espècies que possiblement hi ha al planeta supera de llarg aquesta xifra. Els grups més abundants com els insectes són grups poc estudiats i, per tant, hi hauria un gran nombre d'espècies sense catalogar.
Entre les dificultats que es presenten per realitzar una estimació exacta de la biodiversitat de la Terra es pot esmentar:
- la pròpia magnitud de la tasca (alguns autors arriben a suposar que hi pot haver 100 milions d'espècies, tot i que aquesta xifra és, probablement, molt exagerada. Les estimacions més acceptades oscil·len entre 10 i 30 milions d'espècies).
- el fet que nombroses espècies desapareixen abans que puguen arribar a ser simplement catalogades.
- la gran despesa econòmica que suposa realitzar taxonomies completes (i la manca d'interès dels possibles subvencionadors).
- l'atenció preferent cap a organismes grans (sobre tot vertebrats; singularment ocells i mamífers), organismes amb interès econòmic probable, etc.
Convé subratllar que una gran part de les espècies conegudes es troben simplement identificades amb una etiqueta a un museu, però no se sap pràcticament res d'elles.

Valors que aporta biodiversitat
Ecològic: La biodiversitat és un factor essencial en l'autoregulació dels ecosistemes. Les diferents espècies de la biocenosis es troben interelacionades mitjançant xarxes tròquiques complexes. La desaparició d'una sola espècie pot provocar un efecte multiplicador: l'extinció d'una planta pot provocar l'extinció d'un nombre d'organismes (herbívors, paràsits, pol·linitzadors, etc que depenien exclusivament d'ella.
Científic: Cada espècie és el resultat d'una informació genètica originada evolutivament al llarg de milions d'anys. Actualment hi ha la possiblilitat de llegir el genoma d'algunes espècies, fet que augmenta el coneixement sobre la vida i pot aportar respostes a temes que encara no s'han resolt
Patrimonial (biodiversitat com a recurs estètic).: El conjunt d'espècies i ecosistemes d'una nació forma part de l'herència rebuda per les generacions passades i hauria de ser motiu de preocupació nacional, com és el cas de la llengua o la cultura pròpies. És una font potencial de riquesa que comença a ser explotada: ecoturisme, senderisme, cases rurals, etc. Cal destacar que molts dels beneficis derivats de la biodiversitat són intangibles, difícils de quantificar físicament o de valorar econòmicament, però d'una enorme importància; és el cas del valor vivencial, simbòlic o estètic lligat a la presència d'un organisme determinat o d'un conjunt d'organismes. Per això la pèrdua de biodiversitat comporta un empobriment cultural de la comunitat humana.
Aliment: Tant les espècies animals (ramaderia i pesca) com vegetals (agricultura) serveixen d'aliments als humans, Hom creu que hi ha unes 75000 espècies de plantes conegudes amb parts comestibles. Tanmateix, solament unes 300 espècies han estat aprofitades amb extensió per la humanitat. Però hi ha moltes més possibilitats d'aprofitar aquesta biodiversitat: per exemple, la planta del fessol alat de Nova Guinea (Psophocarpus tetragonolobus) és comestible en la seva totalitat, i del seu sec es pot preparar una beguda semblant al café; és de ràpid creixement (en poques setmanes assoleix una alçada de 4,5 m) i té un valor nutritiu semblant a la soja. Altre exemple és la substitució d'espècies foranes en la ramaderia per espècies locals, com él el cas de l'antílop Connochaetes, natiu de les prades de l'est d'àfrica i amb un rendiment càrnic, dues vegades superior a les vaques i ovelles que s'hi ha introduït.
Medicines: en l'actualitat, quasi la meitat dels fàrmacs de caràcter comercial que es prescriuen en el països desenvolupats es varen obtenir inicialment o encara s'extreuen d'organismes silvestres. D'ells, dues terceres parts provenen de la flora vascular, mentre que microorganismes, plantes no vasculars i animals aporten l'altre terç. Aquesta proporció és molt més alta als països menys desenvolupats. En les zones de selves es pensa que hi ha una quantitat d'espècies susceptibles de ser utilitzades en medicina, algunes de les qual tenen ja un ús per part de les comunitats indígenes. En els anys 50 es va comprovar que la vincapervinca de Madagascar, un subarbust de 40 a 80 cm d'alçada, sintetitza més de 75 alcaloides i dos d'aquests -la vincristina i la vinblastina- eren particularment eficaços en el tractament de la malaltia de Hodgkin (un tipus relativament comú de càncer dels ganglis limfàtics); avui en dia s'apliquen aquests alcaloides en el tractament de càncer de mama i d'altres tipus de tumors. També unes 1.400 plantes dels boscos tropicals i 500 organismes marins produeixen substàncies químiques amb potencial per a l!uitar contra el càncer. Però moltes d'aquestes espècies poden extingir-se abans que la seva promesa pugui ésser avaluada o explotada.
Causes pèrdua biodiversitat
a) La desforestació
Els efectes de la desforestació sobre la fauna són acusats. L' obertura de sectors de la selva per part de les companyies fusteres provoca la invasió dels sectors desforestats per nous grangers i una pressió de caça molt més gran. Això comporta en molts casos la desaparició local d'algunes espècies. No tan sols la cacera directa fa minvar la riquesa faunística, sinó que en obrir-se determinats sectors de selva, moltes espècies animals no poden viure en el nou entorn. Un dels grups més afectats és el dels primats ,i particularment aquells que viuen o necessiten per a viure els arbres més alts, que normalment són els més apreciats per les companyies fusteres.
Actualment, la situació dels boscos tropicals és la que provoca més preocupacions. Una vegada el bosc tropical ha estat destruït, s' ha perdut per sempre. No només estan en perill els boscos tropicals. També hi està el sòl en el que creixen. Tot i que hi ha un exuberant creixement dels arbres i de les altres plantes dels boscos tropicals, la major part del seu sòl és molt pobre. Pocs dels nutrients que utilitzen les plantes provenen del sòl. La majoria els subministra la vegetació morta i en descomposició que hi ha sobre el sòl del bosc. El sòl de la selva verge és com una enorme capa d' adob. Aquesta capa de residus pot tenir només uns pocs centímetres de gruix encara que proporciona la major part dels nutrients essencials.
Els residus orgànics que cobreixen el sòl del bosc es descomposen i es reciclen ràpidament. Aquest material format per plantes mortes aviat es converteixen en aliments dels fongs i les bactèries. Les condicions de calor i humitat del bosc tropical acceleren la descomposició. El bosc tropical intacte és un ecosistema quasi completament tancat. El 90 per 100 de la substància de les plantes és reciclada. Però al tallar els arbres, l' humà destrueix aquest medi de fràgil equilibri. La principal font de nutrients desapareix. Només queda un sòl molt estret i tan pobre que en ell no es poden desenvolupar les plantes. Sense plantes que el cobreixin, el vent i l' aigua l’erosionen fàcilment. En aquestes condicions, després d' uns quants anys el que era un bosc tropical es transforma en un desert; s' ha produït el fenomen de la desertització.
b) L' agricultura i la ramaderia intensiva.
Aquestes activitats destrueixen ecosistemes rics en biodiversitat per produir aliments a partir de poques espècies. La utilització de plaguicides i insecticides potencia aquesta acció. La utilització d’adobs potencia la contaminació dels espais naturals i de les àrees humides properes.
c) La Introducció de plantes millorades (desaparició de gens silvestres) o transgèniques
Les espècies vegetals autòctones són substituïdes per unes poques “llavors miraculoses”, la selecció artificial de les quals les fa més vulnerables que els seus parents salvatges a malalties, sequeres, o plagues. Tan sols tres espècies -el blat, l’arròs i la dacsa- proporcionen la meitat de l’aliment mundial; unes altres quatre -les creïlles, l’ordi, els moniatos i la mandioca- porten el total a tres quartes parts. Aquesta dependència gairebé exclusiva de pocs conreus és perillosa; les malalties es poden estendre ràpidament entre els monocultius, com ja s’esdevingué amb el conreu de la creïlla, a Irlanda durant la dècada dels quaranta del segle XIX, que causà la mort d'una cinquena part de la població.
La presència de llavors híbrides als nostres camps ha contribuït a la disminució de diversitat de plantes. Així, si a principis de segle hi havia a Europa tres centenars de varietats de pomes, ara en trobem als mercats només tres o quatre. Però potser la conseqüència més important ha estat la pèrdua d'ofici per part dels agricultors: comprant les llavors a les empreses proveïdores han deixat de transmetre's i perfeccionar les tècniques de creuament. Els agricultors dels països del Sud encara no depenen dels híbrids. O bé segueixen mantenint l'agricultura tradicional, o bé creuen les llavors híbrides de segona generació amb espècies pròpies, aconseguint plantes de qualitat.
Un cultiu transgènic és aquell en què s´utilitzen llavors que tenen una modificació genètica procedent de la seva mateixa espècie o de qualsevol altre ésser viu, per dotar a l´organisme receptor d´unes propietats que no té, a fi i efecte de ser resistents a herbicides, plagues, etc. Els impactes dels transgènics en el medi ambient van des la disminució de la biodiversitat i els efectes imprevisibles sobre la cadena tròfica. D’altra banda els impactes a nivell planetari passen per una globalització econòmica que comportarà la reducció al màxim de la població agrícola mundial i que deixarà a moltes persones que viuen encara del camp en situació precària sobretot en països com Àfrica, Amèrica del Sur i Àsia, on les petites explotacions agrícoles o les economies rurals de subsistència es substituiran per zones de superproducció on es podran utilitzar els productes prohibits a Europa i EEUU.
El fet que siga en països del Sud on existeixen les majors reserves de biodiversitat, els fa d'una banda més vulnerables a la contaminació genètica, i de l'altra, al patentament d’espècies autòctones per part de multinacionals (biopirateria).
d) Explotació directa d’espècies
Es pot produir per pressió cinegètica (els tigres), sobrepesca (l’esturió), per col·leccionisme (insectes i peixos tropicals) i la utilització d’espècies com a animals de companyia (iguanes, serps, ocells tropicals, etc)
El comerç d’animals, vegetals i productes salvatges és un gran negoci. La major part d'aquest comerç és completament legal, controlat per lleis nacionals i per un tractat internacional. Però una part és comerç il·legal d'espècies rares i en perill, normalment caçades d'amagat i passades de contraban entre fronteres. El comerç és una de les principals amenaces que pateixen les espècies salvatges, sovint en perill d 'extinció.
Cada any s’embarquen milions d'animals vius a tot del món per proveir el comerç d'animals de companyia. També les pells, el cuir i l'ivori es comercien en grans quantitats. Normalment, en un sol any es venen 50.000 primats vius, ullals d'ivori de 70.000 elefants africans, 4 milions d'ocells vius, 1 0 milions de pells de rèptils, 15 milions d 'altres pells, uns 350 milions de peixos tropicals i prop d 'un milió d'orquídies.La pesca s'enfrenta a un desastre. La demanda augmenta sense parar, provocant la destructiva sobreexplotació de les reserves. La Organització de les Naciones Unides per a l' Agricultura i l'alimentació afirmà recentment que, de les 280 zones pesqueres que controla, només 25 podien considerar-se subexplotades o moderadament explotades. Les úniques regions pesqueres subexplotades es troben en el Hemisferi Sud.
f) Destrucció d’hàbitats
A causa d'usos agrícoles, industrials, desenvolupament de les àrees urbanes, desforestació, contaminació, etc.
g) Col·leccionisme, caça i pesca esportiva
El comerç d'animals, vegetals i productes salvatges és un gran negoci, valorat en més de 5.000 milions de dòlars anuals. La major part d'aquest comerç és completament legal, controlat per lleis nacionals i per un tractat internacional. Però d'un terç a una quarta és comerç il·legal d 'espècies rares i en perill, normalment caçades d'amagat i passades de contraban entre fronteres. El comerç és una de les principals amenaces que pateixen les espècies salvatges, sovint en perill d ' extinció.
Cada any s'embarquen milions d'animals vius a tot del món per proveir el comerç d'animals de companyia. També les pells, el cuir i l'ivori es comercien en grans quantitats. Normalment, en un sol any es venen 50.000 primats vius, ullals d'ivori de 70.000 elefants africans, 4 milions d'ocells vius, 1 0 milions de pells de rèptils, 15 milions d 'altres pells, uns 350 milions de peixos tropicals i prop d 'un milió d'orquídies.
Els productes provinents de la fauna es troben entre els més cotitzats del món. Dagues amb els mànecs fets de banya de rinoceront africà poden reportar 12.000 dòlars cadascuna, una banya de rinoceront asiàtic blanc es ven a 13.000 dòlars, per a medicines en el Ilunyà Orient. Un abric de lleopard clapejat pot costar més de 100.000 dòlars al Japó. Els exemplars rars vius poden tenir preus semblants. Dos guacamais spix de contraban foren oferts a Ia venda a 80.000 dòlars a Europa; una tramesa de lloros considerats en perill d' extinció, interceptada per funcionaris de la duana espanyola, fou avaluada en 200.000 dòlars.
h) Introducció espècies no autòctones
Potser és un dels majors perills actuals per a la biodiversitat. L’activitat humana ha facilitat la dispersió d’espècies fora dels seus hàbitats, les quals entren en competència amb les espècies autòctones, o bé s’alimenten d’elles, actuen com a paràsits, contagien malalties, etc. com a conseqüència, les poblacions autòctones poden entrar en decliu i, fins i tot, extingir-se, el que condueix a modificacions profundes dels ecosistemes.
Les causes d’aquesta introducció són variades. introducció d’espècies vegetals i animals en l’agricultura i ramaderia, introducció d’espècies depredadores en la lluita biològica contra les plagues, introducció d’espècies com a mascota o bé, accidentalment, com a conseqüència del comerç mundial.